Avui no porto re de vestits, samarretes, collarets, bolsos...
Avui us vull ensenyar una cançó que va fer, ja fa uns anys, el meu cunyat. Ell es l'autor del tema però segons ell, aquest ja existia i ell va ser l'instrument que va triar per sortir a l'exterior. Diu que quan va agafar la guitarra per crear una línea melòdica els seus dits corrien pel màstil com si estiguessin seguint un camí marcat, es va deixar endur i tot li encaixava a la perfecció.
Per mi es una de les cançons més maques que hi ha, espero que us agradi tant com a mi.
Del vídeo no he dit re, però tambè m'agrada molt, son imatges grabades a casa i en algun dels nostres viatges i que desprès ells ha retocat i fet que encara sigui més maco i especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada